Sembla que la vida a la residència Over the Hill és avorrida i lenta i que no podria ser més tranquil·la. Però alguna cosa diferent està a punt de passar. Gràcies a tres dones grans i la seva trepidant aventura per descobrir el secret sinistre que s’amaga al darrere de la residència d’ancians, tot canvia.

Peter Baynton és un animador i director de cinema britànic i fundador de l’estudi d’animació multidimensional Radish Pictures, amb seu a Londres. Va estudiar arquitectura a la Universitat de Cambridge i animació de personatges a Central St. Martin’s. Els seus curtmetratges Over The Hill i Save Our Bacon han guanyat premis en festivals d’arreu del món, incloent el premi McLaren al Festival Internacional de Cinema d’Edimburg i el de Taipei Golden Horse, Cinanima a Portugal i Austin, EUA. Entre el 2008 i el 2013, va dirigir anuncis televisius a l’estudi guanyador de l’Oscar Tandem Films, abans de crear Radish Pictures. Amb el cantant de Nova York, Benjamin Scheuer, Baynton ha creat quatre pel·lícules d’animació, The Lion, Cookie-Tin Banjo, Weather The Storm i Cure. Les pel·lícules han estat a festivals dels cinc continents i han rebut elogis com Best Film Commissioned al Festival de Cinema Annecy, dos premis públics consecutius per al Millor Video Musical dels British Animation Awards i el Millor Video Musical del Festival de Trobades de Bristol.

Un vídeo entre hipnòtic i sorprenent. No hi ha res creat directament per l’autor del curtmetratge, sinó que és una recopilació de tot tipus d’icones de la cultura pop, 469 imatges agafades d’internet, des de la llengua dels Rolling Stones fins als caps dels ninos Lego i passant per la poma d’Apple. Tot plegat amb una banda sonora perfectament escollida i sense abusar de la durada per no fer-se repetitiu.

Guy Trefler va realitzar el curtmetratge Not Mine com a treball de graduació en disseny gràfic del HIT College d’Israel. Actualment és dissenyador independent a Tel Aviv amb una forta inspiració en l’art pop, les pel·lícules i la societat.

Un cor infantil en un hotel. Una directora desesperada. Una persecució musical que experimenta amb els colors, les formes i la il·lustració jugant amb la banda sonora de Girts Biss. Quatre minuts d’explosió sensorial, que va convèncer els jurats de festivals com l’Animafest de Zagreb, el Festival Internacional d’Animació d’Hiroshima, el Festival Internacional d’Animació de Londres o l’INTERFILM, 29 International Short Film Festival de Berlin.

Edmunds Jansons va ser un dels fundadors de l’estudi de cinema Atom Art l’any 2001. És director de cinema d’animació i també dissenyador gràfic, però també se’l coneix com a il·lustrador de llibres infantils. La seva filmografia ha estat repetidament premiada. Entre les seves obres més destacades, trobem pel·lícules com Little Bird’s diary, Springtime in Crow Street, How Shammies Bathed o International Father’s Day.

Pic Pic intenta escoltar una història amb la seva gramola, però l’agulla no funciona. Quan el temible robot l’ataca de nou, Pic Pic buscarà una solució dràstica per als seus problemes. Però serà després de tot un desplegament absurd i desmesurat d’un pla calculat. És un dels episodis d’aquesta sèrie animada sobre les aventures del porc magic Pic Pic i del malvat cavall André.

Stéphane Aubier, nascut l’any 1964, és un cineasta i guionista belga, igual que Vicent Patar (1965). Es van conèixer a l’Escola d’Arts Visuals de la Cambre a Brussel·les el 1985, on creen els seus personatges ja mítics: Pic Pic i André. Amb el seu primer curtmetratge ja van ser seleccionats i premiats al Festival d’Annecy i al Festival Anima de Brussel·les al 1989. Dos anys més tard, es van graduar amb distinció. Al 1995, va tornar oficialment la sèrie de Pic i André i produeixen diverses seqüel·les. Després d’aquesta aventura, van reprendre una idea de l’escola d’art en què animaven figuretes de joguina que també vivien diferents aventures. Panique au village va aconseguir també un gran èxit de públic i de crítica. Al 2013, van codirigir amb Benjamin Renner l’aclamada pel·lícula Ernest & Celestine. El llargmetratge va rebre tres premis Magritte, incloent la Millor Pel·lícula i el Millor Director per a Aubier i Patar. També va estar nominada als Oscar en la categoria de Millor Pel·lícula Animada.

Billy Collins, un dels poetes més premiats i èxit de vendes dels Estats Units, llegeix el seu poema The Dead, que anima Juan Delcan. Com els morts ens miren, en els gestos més quotidians, com en qualsevol moment ens observen connectant amb l’eternitat esperant quan tanquem els ulls.

Juan Delcan va néixer a Madrid, va estudiar arquitectura i belles arts i va començar la seva carrera com a dissenyador gràfic i il·lustrador, però amb la seva participació a Opera Soft, va explorar el món del disseny de videojocs que es van convertir en propostes de culte. A mitjans dels 90, es va traslladar als Estats Units i va dirigir Pittard Sullivan, Lee Hunt Associates (NY), V-12, Spontaneous, Nola Pictures i Click 3X. Els seus quadres i il·lustracions van cridar l’atenció de Bono, que li va encarregar l’animació de telons per a Vertigo Tour d’U2. Això va conduir a projectes d’animació per al Consell de Dissenyadors de moda d’Amèrica, De Beers, MAC Cosmetics, Sundance, Barnes & Noble i SpikeTV. El seu documental, AfriCOBRA, és un interessant homenatge històric al col·lectiu d’artistes de Chicago que crea imatges per afirmar la comunitat afroamericana. Juan va completar l’escenografia per a la presentació de premis Grammy d’U2.

Al final, tothom pot aportar alguna cosa. Que l’ocell de la seva cornamenta no pugui cantar no vol dir que en Lone Slag no el necessiti per entrar al grup musical amb els seus companys cérvols. Un relat extremadament boig i inventiu sobre la seva necessitat d’acceptació i sobre com la creativitat s’acaba imposant sobre l’homogeneïtat que es considera “normal”. Per molt absurda que resulti.

Ned Wenlock és animador, il·lustrador i dissenyador a Nova Zelanda. Combina el treball comercial amb el de creació de curtmetratges com Spring Jam realitzat amb la productora Georgiana Plaister, que va aconseguir la consideració de Millor Pel·lícula al Festival de Mostra Me Shorts al 2016 i va resultar seleccionada en més de 70 festivals de tot el món.

El llop té un hobby secret. Un ganso descarat mira l’escena des de lluny i riu de l’exotisme del llop. Però finalment, acaben entenent-se i rient junts, amb les seves diferències i allò que els uneix.

Julia Ocker és una directora d’animació, dissenyadora i escriptora amb seu a Stuttgart. Va néixer l’any 1992 a Pforzheim, Alemanya, i va créixer a Black Forrest. Entre el 2003 i el 2005, va estudiar disseny gràfic a Pforzheim i El Caire i del 2006 al 2012, va fer Animació a Filmakademie Baden-Württemberg. Les seves pel·lícules cobreixen una àmplia gamma de temes, des del seu fosc i espantós drama Kellerkind, fins a l’enginyosa Zebra. El 2017, Ocker va crear una sèrie de pel·lícules animades d’animals anomenades “Animanimals”.

El pop vol fer un pastís. Sense xocolata. La rebel·lió d’alguns tentacles faran que la recepta canviï. El resultat final, potser no és el que esperen.

Julia Ocker és una directora d’animació, dissenyadora i escriptora amb seu a Stuttgart. Va néixer l’any 1992 a Pforzheim, Alemanya, i va créixer a Black Forrest. Entre el 2003 i el 2005, va estudiar disseny gràfic a Pforzheim i El Caire i del 2006 al 2012, va fer Animació a Filmakademie Baden-Württemberg. Les seves pel·lícules cobreixen una àmplia gamma de temes, des del seu fosc i espantós drama Kellerkind, fins a l’enginyosa Zebra. El 2017, Ocker va crear una sèrie de pel·lícules animades d’animals anomenades “Animanimals”.

Poc més de dos minuts d’animació serveixen per teoritzar sobre la relativitat del temps i de l’espai a mode de performance còmica construïda amb accions i reaccions en un bucle creixent infinit, connectades i alhora independents. El temps -passat, present i futur- les enllaça en un mateix moment, sense inici ni fi. Ni lògica! Comencen i tornen a començar un i un altre cop a ritme de tango modern, en un enquadrament fixe, una mena de retrat conceptual accelerat i surrealista que captiva i incita a tornar a prémer play. Per reiniciar un nou bucle.

CraveFX és l’estudi que ha creat aquest curtmetratge, amb Davier Yoon i Joshua Tan com a directors creatius. L’equip de 13 artistes que hi treballen a l’empresa d’animació, moviment gràfic i efectes visuals de Singapur van presentar el film a l’edició del 2016 del Pause Fest de Melbourne.

Els records d’una història d’amor, la llunyania i la desesperació de l’espera. Els sentiments perduren, tot i el temps i la distància, però són fràgils com els objectes que componen la memòria nostàlgica. També es trenquen i fereixen… i, com l’esperança, es pot reparar.

Aquest curtmetratge forma part del film Liberté, un exercici poètic de tretze joves artistes sortits de grans escoles d’animació franceses que uneixen cinema i vers per recordar el talent de Paul Éluard.

Air Vif és l’últim film de Pierre Grillère, un jove creador francès provinent de l’escola d’animació EMCA. Abans que aquest, al llarg del seu pas per aquesta escola d’art, Grillère ha signat altres curtmetratges com Cliquetis, Tatie Tango o Etrez.